Els desaigües naturals a Moncofa
Sempre ens queixem quan no hi ha remei, plouen quatre gotes i sembla que tenim l’aigua al coll, pareix que han retrocedit uns centenars d’anys quan el terme de Moncofa tenia fama d’estar sempre inundat pels aiguamolls que hi havien, i que el riu Belcaire s’encarregava de atendre’ls sempre amb aigua, a conseqüència de les cinc o sis inundacions que al voltant de l’any es produïen les terres de la part de baix del nostre terme, segons feia referència el botànic Antonio J. Cavanilles en el seu treball de Observaciones sobre la historia natural geográfica, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia en 1794 i que vaig fer constància en la publicació del Crònica de Moncofa d’abril d’aquest any.
Per aconseguir utilitzar aquestes terres per al cultiu deurien fer-se diferents obres, canalitzar el riu fins el mar, la qual cosa es va produir en la segona mitat del segle passat.
No tenim cap constància històrica ni documental ni treballs d’investigació (que falta fan) que comenten quan es varen iniciar les primeres transformacions de les terres baixes en el nostre poble i es varen construir les primeres sèquies o palafangues, encara que per obres semblant en altres llocs, tenen origen durant l’època dels romans i després van ser desenvolupades durant l’ocupació musulmana , i quan Jaume I en 1238 va aplegar a València ja va vore els sistemes de regadius totalment desenvolupats.
És d’esperar que en l’edat mitjana part del terme ja estigueren preparat no sols per el regadiu i cultiu de les seves terres (la partida del Rajadell va ser la primera que consta com a zona de sembra) sinó també per al drenatge de les aigües pluvials que supose que seria una de les preocupacions del moncofins d’aquells anys i així poder cultivar les terres pantanoses i humides properes a la mar.
Les parts baixes del terme, de nord a sud tenim les partides següents: Rajadell, Marjals Noves, Palafangues, Tamarit, la Torre, Estanyol i Saladars.
Les aigües s’estancaven i poc a poc anaven sortint fins a la mar o mantenien el nivell freàtic, en alguns llocs més fondos es feien estanys o llacunes, que es formaven de l’estancament de l’aigua subterrània abundant, mitjançant l’escorrentia produïda des de les parts superiors.
Tot un sistema de biodiversitat que s’aconseguia per mantindre la flora i la fauna i i es criaven espècies piscícoles com l’anguila i l’amfibi com la granota de les que es nodrien per menjar, i era lloc ideal per refugiar-se les aus.
A conseqüència d’aquestes escorrenties i l’excés d’aigua es varen formar al terme de Moncofa els estanys de Masbó, el del Tamarit, el de La Torre i finalment l’Estanyol, que és l’únic que queda en la actualitat, i tenien en la l’antiguitat gran utilitat.
Els moncofins de fa uns quants segles per poder utilitzar aquestes terres de cultiu, simplement anaven dessecant-les i feren diferents séquies o palafangues per baixar el nivell freàtic de l’aigua que estava superficialment i així es pogueren plantar les collites pertinents.
Si busquem en el Diccionari Català-Valencià-Balear la paraula palafanga, obtenim les següents denominacions:
1. Eina consistent en una forca de ferro de tres forcons, posada al cap d'un mànec que en la part superior té un creuer per on l'agafen, i serveix per a girar profundament la terra.
2. Sèquia o braçal profund per a escórrer l'aigua d'una terra humida o patamoll
Aquesta segona definició crec que és la que pot donar origen al nom de la partida de les Palafangues, com a un lloc que hi ha moltes palafangues, o siga sèquies i no de pala-fangueros que serien els que feien les palafangues o s’encarregaven del seu manteniment o camp o terra guanyat a l’aiguamoll.
Seguint el procediment d’anar desaiguant la zona, partida o andana, es va iniciar el procés pertinent mitjançant els utensilis com la forca de tres punxons per traure les pastilles de fang i després en la pala, varen anar transformant i dissecant les andanes poc a poc, per exemple tindrem parlar de la partida de les Palafangues.
En aquesta partida tenim la sèquia de les Primeres Palafangues que desaiguaven les majories, a continuació teníem l’andana de les Primeres Palafangues o siga les finques que es veren dessecar de la zona d’aiguamolls, i baix d’aquesta tenim la sèquia de les Segons Palafangues, que va donar nom a l’andana de baix, i finalment davall d’aquesta es va fer la sèquia de l’Illa (que està en tot el litoral del llevant), que anava a desembocar a l’estany de Masbó i per últim la zona que varen denominar els Tancats i Tamarit, també en el seu estany.
Però no sols es varen construir les palafangues o sèquies, que varen ser les venes principals, també es varen fer els comuns, que comunicaven les sèquies superiors a les inferiors.
Entre les finques que es feien es construïa una sèquia més menuda entre propietaris que eren els marges, per desaiguar la terra més ràpidament i aquests abocaven les seues aigües a la sèquia inferior.
Per últim quan una finca era molt gran o tenia problemes per dessecar-la més ràpidament, el seu propietari construïa un sabadall que era com un marge més menut tant de fondària com d’amplitud.
Tot aquest complex entramat és el que teníem instaurat en el terme de Moncofa, i aconseguir que poc a poc anaren fluint les aigües fins la mar.
En la gestió del terme hem vist institucions diferents com la Germandat i després les Cambres Agràries que eren independents de l’Ajuntament en autonomia pròpia que era l’entitat que gestionava el camp amb el seus representants, i els qui obligaven als propietaris a netejar les sèquies i qui no ho feia li passaven les despeses corresponents.
Posteriorment a principis dels noranta es varen passar les competència als ajuntaments amb els Consells Agraris i ens varen intensificar la gestió de les corporacions municipals.
Algunes infraestructures varen perdre interès, i tinguérem el problema de l’aiguamoll de l’any noranta quan l’aigua no tenia eixida per les sèquies, per estar abandonades o eliminades en alguns casos per ampliar la finca.
En l’especulació immobiliària en les partides de baix, com les palafangues, terres fèrtils on es produïen bones collites i de repent varen passar a produir solars i blocs de pisos en el PAI Belcaire Nord, era la salvació de Moncofa.
Quan es va fer aquests PAI, a partir del dos mil cinc, es va pensar en el formigó i en els beneficis que portaria a Moncofa pel turisme i no es va tindre en compte els agricultors que quedaven.
Ara encara no cauen quatre gotes, l’aigua la tenim al coll, les collites i els arbres plantats es moren o el que és pitjor, minvem la producció i la pèrdua d’ingressos, ja que el que es va fer per evacuar l’aigua de la pluja no ha sorgit l’efecte previst.
Moltes sèquies i estanys han desaparegut per sempre, i s’han dotat de noves infraestructures, que fan falta de la mà de l’home per aconseguir que funcionen com les turbines, i si aquestes fallen ja tenim el que no volíem: les inundacions i problemes; però també hi ha alguns llocs que no s’han fet be les obres o estan pendent de modificar-se i hem conegut les seues conseqüències, en els dos últims anys hem tornat a patir per l’excés de l’aigua.
Està bé que pensem en Moncofa en el tema turístic perquè és important i prioritari per a l’economia del poble, però també hem de continuar pensant en el sector primari, en l’agricultura en la que teníem i en la que tenim, en aquells temps que es creava molts llocs de treball i venien de fora a treballar al nostre poble, i ara sols queda un magatzem de taronja i cada vegada menys activitat i mig terme abandonat.
L’agricultura està patint i no sols és per l’aigua estancada o per aquella que hauríem de tindre i no tenim per regar, i que des de fa anys patim els problemes per la sal i els alts costs suportats pels llauradors per poder regar els seus camps.
Ara ja estan fetes les obres però encara es pot millorar, haurem d’adaptar-les i solucionar els problemes que s’han produït i donar-les de la utilitat pertinent i així evitar que continuen havent maldecaps a l’agricultura, ja que en té prou de per sí, i així evitar que seguisca l’aigua estancada sense eixida a la mar.
Pepe Franch
Moncofa, desembre ‘18
No hay comentarios:
Publicar un comentario