"¡Que
ve el riu! La gran riuada.
Era un onze de setembre de l'any 1951, havia estat plovent tota la nit amb gran
intensitat, una tempesta horrorosa amb gran acompanyament elèctric i amb
abundant pedra, mantenia en suspens la població de Moncofa.
A les deu del matí semblava que tot havia acabat i els agricultors com és
costum davant d’aquests esdeveniments, se’n van anar a vore en quina situació
estaven el seu camps, prevenint el pitjor per a les seues collites.
La zona d'afluència del riu Belcaire, també va suportar una violenta tempesta i,
segons la premsa del moment, consta que en tres hores es van arreplegar 90 l/m2,
les muntanyes de Fondeguilla i La Vall d'Uixó van començar a brollar les seues
aigües cap als barrancs i rambles, en direcció al llit del riu, per les Grutes
de Sant Josep era tant l'aigua que eixia que envaïa tots els seus voltants, i
el barranc de Sant Josep començava a preocupar.
Des de la zona sud de la conca del riu també venien
els barrancs amb gran quantitat d'aigua i per la rambla de Cerverola s'unia en
la zona de la Mesquita al riu Belcaire (on es va descobrir el cos sense vida
del veí de la Vall, Antonio Cabos Orenga de 65 anys), gran quantitat d'aigua
era la que anava fluint cap a vall i a Moncofa no se sabia res.
El llit del riu no manifestava el que unes hores després anava a ocórrer. Les
obres del desviament del nou llit s'havien iniciat l'any 1945: el nou canal
estava obert, però des de dos anys abans, les obres estaven paralitzades per a ampliar
noves infraestructures.
Un veí de Moncofa que anava a la Vall d'Uixó i es va adonar del que passava, en
arribar a la partida de la Punta, va tornar al poble per a comunicar a les
autoritats el que va vore en el riu.
Les aigües baixaven enfuriades a conseqüència del seu desnivell, arrossegava
tot allò que es posava en el seu pas, envaint els seus límits.
El problema va ser quan van arribar l’aigua al pont de
la Nacional 340 que a conseqüència d'haver obstruït l’únic arc de pas amb els
arrossegaments que portava la crescuda, va retindre les seus aigües cap amunt
arribant fins a l'altura de la carretera i per la banda nord la va descarnar
uns deu metres, i va produir se un gravamen afegit per l'augment de la
velocitat de les aigües.
Encara que el pont va aguantar l'embranzida, les seues aigües ja desbordades i
fora del seu llit habitual es van dirigir tot arreu cap a Moncofa.
Quan l’aigua va arribar al pont del tren
un poc més avall, el van sobrepassar amb tota la seua força superant les vies
fèrries, per la qual cosa van estar sen servei alguns dies.
Com que el desnivell del nostre terme és mínim i manca
de parets de contenció, es va desbordar segons anava recorrent el seu curs en les
partides del Barranquet, Molsar, la Verónica i Amplet en partida doble, ja que ací
en arribar al riuet part va seguir la tendència habitual i el seu recorregut venia
directament fins al poble per on estava la fàbrica de conserves de Jose Mª
Andrés entre el camins Xilxes d’alt i de baix-Sant Antoni.
L'aigua desbordada va entrar al poble pel sud-oest, envaint tot el terme i la
major part dels carrers del poble, i ara era part del seu llit el carrer camí La
Vall (abans José Antonio) i va arribar fins a l'altura d'on està l'Ajuntament
(per aquell temps hi havia unes cases en aquest lloc). A l'aigua marró del riu
que baixava s’hi unia la que arribava del carrer del Calvari, i es desplaçava
pel carrer Sant Roc cap al barranquet fins al carrer Guillem de Montcada on es
nodria de les aigües que venien dels camps en direcció oest i creuant el carrer
Sant Pasqual, es dirigia cap al mar.
La major part dels carrers del poble es van inundar i
les aigües corrien a plaer envaint les cases i fent desperfectes en els
habitatges, s’emportava els aixovars, el mobiliari i fins animals domèstics i
va arribar en certs llocs al metre i mig d'altura, tant en el poble com en el
barri marítim que venia directament del Camí la Mar que baixava de gom a gom.
L'aigua no tenia rival, envaïa els camps i destrossava les collites i les
infraestructures de reg i en les terres de sembra transformava els seus camps portant-se
la terra i dipositant gran quantitat de pedres.
Segons un informe que va remetre l'Alcalde el Sr. Bautista Paradís Martí, al
Governador Civil el dia 15 de setembre, deia:
“Però, per fortuna, a pesar que les aigües van aconseguir en el poble i en el
barri marítim fins a metre i mig d'altura dins d'algunes cases , depassant les
parts baixes del terme els dos metres, no cal de lamentar desgràcies personals
mercè el suport que tot el veïnat va prestar per als treballs del salvament,..”
En la platja, uns pescadors Vicentico Aís i Manolo (Xupò)
amb les seues barques i amb el suport de la Guàrdia Civil del post del grau,
van socórrer a diferents veïns traslladaren dels seus habitatges de planta
baixa a altres de més seguretat.
També van ser socorreguts els agricultors Manolo Martí Sidro (Duc), Manuel Espinós
Martí (Pelegrí), Bautista Masiá i Bautista Martí Recatalá (Ribes) que estaven
treballant a l'altre costat del riu que van ser sorpresos per la riuada.
Primerament, es van refugiar en la barraca de Batiste
(El Salero) i desprès a la caseta de Manuel Canós (de Nacio) per més seguretat,
que hi havia prop de la Torre i, posteriorment davant de la presència dels
pescadors José (El Blau) i Manolo Lacomba (Caspa) que varen anar a buscar-los
en la seua barca i estaven a l'altra vora, es van desplaçar nadant fins al mur
del riu, que ja estava fet, on subjectes per una corda que els van llançar van
poder passar pel mig del corrent per a pujar a la barca.
De retorn al grau, van vore a Juan (de la Taleca) pujat en un fortí i els van
rescatar.
Citaré el cas heroic que enumera el citat informe, on en una casa del carrer
Sant Pasqual, una família varen estar a punt d'ofegar-se, precisament la de
Joaquín Juliá Galí (Ximo), ja que es van veure sorpresos dins de la sa casa en el
moment que volien eixir al carrer: pel barranquet,
va entrar un gran quantitat d'aigua al trencar la porta falsa i els va tallar
el pas en el moment que s'anaven a refugiar-se a una casa amb més seguretat.
Els veïns es van tirar al carrer a socórrer-los i van agafar el fill del coll
del seu pare i el van portar a les seues cases i va ser quan el veí Vicente Mechó
Juliá (Bercasi) va saltar pel corral d'aquesta casa, va agafar una destral i,
nadant, va anar fins a la porta on estava el matrimoni i amb la destral va pegar
diferents colps a la porta per a trencar-la i així poder pujar per les escales
al pis superior, exhaust i sense forces.
També es van rescatar tot tipus d'animals de ser ofegats. El cas més
significatiu va ser la d'un veí Paco Juliá Masiá (Figues), que tenia unes
vaques de llet i les va pujar per les escales.
Els danys van ser quantiosos, l'Ajuntament va valorar
en aquells anys en més de vint milions de pessetes els desperfectes patits tant
a les collites, immobles, aixovars, utensilis del camp, infraestructures,
principalment les del regadiu a banda dels jornals perduts.
L'aigua del riu es va desbordar per diferents llocs del canal, principalment en
les dues parets d'inici del nou desviament del nou riu del que ja s'havien fet
els murs, i se’n van desplomar uns 150 m.
Quan l'aigua va desaparèixer, va vindre el gran treball de desenrunament, de neteja
i de posada a punt de les infraestructures danyades i tornar a preparar els
camps per a sembrar noves collites.
Per desgràcia ni va ser la primera ni l'última riuada que va inundar els
carrers d'un poble que està acostumat a les contínues penalitats del seu riu.
Esperem que mai més tornen a ocórrer fets semblants, encara que de la
naturalesa i del riu Belcaire ningú mana
i els moncofins sempre portem en la nostra ment aquesta dita dels vells: ¡Que
ve el riu!
Pepe Franch
Autor del bloc: “Moncofa y sus tradiciones”
